Jaume Fuster, el jugador compulsiu
Per Àlex Martín Escribà 

A ja més de vint anys vista de la mort de Jaume Fuster, ens aturem en el metafòric camí de la història de la literatura catalana i mirem una mica enrere. Als darrers revolts hi ha el nostre autor i sobre ell encara s’aixequen, els signes interrogants sobre el paper que va jugar en el traçat d’aquest recorregut del temps per les nostres lletres. Amb una trajectòria tan lligada a la consolidació de les lletres catalanes durant el postfranquisme, i amb totes les conseqüències que això comporta en la producció d’un determinat grup d’escriptors catalans, haurem de tenir ben present la seva consolidació com un dels escriptors més representatius d’un gènere.

Fuster, entre d’altres, responia a una consideració de tipus generacional i social fonamentada en la data de naixement de la majoria d’aquells autors que van començar a produir en els anys setanta, triant l’opció per l’escriptura en llengua catalana. Dins d’aquest grup hi havia també escriptors provinents de l’anomenada gauche divine, com era el cas de Terenci Moix i d’altres que—tot i dedicar-se a un altre gènere, com Pere Gimferrer—procedien de la literatura en castellà. 

Per entendre una mica més la seva trajectòria, és necessari fer un repàs als fets polítics i socials que va viure l’autor i la seva generació. Ens trobem que per primer cop—després de molts anys— les reivindicacions de tipus lingüístic i el ressò social afavorien la utilització del català com a llengua literària cada vegada amb més èxit de públic. Tot aquest fenomen quedà pendent d’una veritable alfabetització dels ciutadans, lectors en potència i reals. Ens trobàrem que durant diversos anys—mitjans dels setanta sobretot—hi havia una manca de normalitat lingüística que provocà el fracàs de diverses editorials i recopilacions temàtiques, com ho va ésser la col·lecció de novel·la negra llançada pel mateix Pedrolo durant la dècada dels seixanta anomenada “La cua de palla”, que tan sols va tenir set anys de vida (1963-1970), i on només s’hi van publicar setanta títols. 

És després del 1975 quan les reivindicacions a què fem referència engeguen un veritable moviment ideològic, d’ampli ressò social en les forces polítiques democràtiques en favor del català; d’ací que l’èxit editorial hagués d’esperar fins a la darreria dels setanta i principis dels vuitanta, quan s’engega un projecte de recuperació lingüística. 

La idea de la normalització cultural, de poder emprar el català com a llengua literària i que els escriptors esdevinguessin professionals, es va consolidar en aquest grup d’autors, i concretament en Jaume Fuster. La majoria d’ells van haver de desenvolupar tasques paral·leles. És el cas de Montserrat Roig amb el seu periodisme escrit i televisiu, Jaume Cabré dedicat a l’ensenyament o al mateix Fuster a TV3 amb els casos del seu detectiu Lluís Arquer. 

Tot l’esforç, però, no va ser en va i alguns van aconseguir els seus propòsits. Entre ells Fuster, que va dedicar-se plenament a la literatura catalana de gran consum. Dues devien ser almenys les seves creences principals per portar-ho a terme : en primer lloc, creure en una literatura negra i policíaca en català, i en segon lloc fer allò que havia fracassat ja abans amb Pedrolo: conjecturar que aquesta literatura tindria èxit entre els lectors catalans. 

Malgrat no tenir un forta tradició a les seves espatlles de novel·la negra en català, tant ell com els escriptors de l’època com Manuel Vázquez Montalbán i Juan Madrid estaven convençuts de l’èxit que aquest gènere podia tenir a la transició espanyola. Per tant, es tractava d’importar un gènere que havia triomfat als EUA i a França, i que destacava per narrar els fets amb el major realisme possible, incorporant un aspecte que deixés el lector ben captivat alhora de llegir la novel·la com era el factor de la intriga. 

El gust i la fascinació per la trama possibilitava una sèrie d’elements que no es donaven en altres gèneres narratius. D’això se’n va adonar ben de pressa Edicions 62 que va oferir a aquest grup jove de novel·listes, encapçalats per Jaume Fuster, la possibilitat de tornar a aquell camí que s’havia interromput amb la fallida de “La cua de palla”. El recolzament ofert i la bona voluntat que va donar l’editorial va permetre que el gènere acabés tenint un gran ressò. 

De la incorporació i de l’èxit també en va formar part la ciutat. La Barcelona de Jaume Fuster pertany a la Barcelona preolímpica que posava en els seus fonaments el marc propici per l’aparició d’una sèrie de personatges que, en realitat, només calia rescatar del submón de la prostitució i de les drogues. Ambients com Les Rambles, la Plaça Reial i el Raval són els més sovintejats en les seves novel·les i completen, doncs, aquest recorregut per la Barcelona oculta. Dins les seves novel·les negres, Fuster representa els espais amb tota simplicitat, mancats d’artifici, perquè allò que feia l’autor era gairebé una crònica de la societat que l’envoltava. Per això, no ens hem d’estranyar quan ens trobem, a les seves novel·les, amb el món sòrdid de la ciutat, ni tampoc d’altres contrades com ara la València de l’Estació del Nord que retrata a La Corona Valenciana. 

Si filem més prim, no tardem en adonar-nos com és de freqüent trobar, en la seva narrativa negra, una denúncia a la corrupció en les institucions i classes dominants; aspectes, d’altra banda, clàssics dins del gènere. Era precisament, la Barcelona d’aquells anys, un marc idoni, des de la postguerra fins als anys vuitanta, on hi havia hagut alguns dels casos més sonats de corrupció i de crims organitzats des del poder, o amb la seva aquiescència. Alguns ben aprofitats, com sabem. Des del crim de Carmen Broto que es va fer famós literàriament fins a determinats escàndols financers organitzats per individus ben situats en les institucions que omplien pàgines de diaris i van ajudar a inspirar més d’un novel·lista. 

Un altre factor que va provocar la construcció d’aquesta mena de gènere es deu a la implicació de la policia en algunes qüestions fosques. La famosa Via Laietana, ja present anys abans a les novel·les de Tasis, havia estat pràctica incessant de tortures supervisades pels germans Creix, la mort de Puig Antich, i altres esdeveniments històrics com l’empresonament de sindicalistes i opositors que oferien, doncs, un panorama adequat per a la denúncia literària a partir d’aquest rerafons real. 

Per tant, la trajectòria de Jaume Fuster i de la generació de la qual en va formar part són testimonis de dos elements cabdals en la història de la literatura catalana. D’una banda, hi ha el context social i polític i de l’altra la recepció, esdevinguda uns anys abans, dels escriptors clàssics del gènere, principalment els nord-americans. La seva tasca literària i la seva innovació al sí de la producció en català resta encara per avaluar per diverses raons. En primer lloc, perquè és l’autor que canalitza, aferma i divulga la presència del gènere negre en la literatura catalana, tot comptant amb els precedents de Pedrolo i Tasis. 

En segon lloc, perquè dins de la generació dels setanta, és un dels autors que contribueixen a la dignificació de l’escriptura en català passats els anys de postguerra. 

En tercer perquè proporciona una nova alenada narrativa al català i l’extreu dels temes i plantejaments més sovintejats, conjumina la ideologia i el realisme a través de les ficcions, sense deixar de banda un context conflictiu com el català d’aleshores. 

Encara hi podem afegir un seguit de fets evidents: contribueix definitivament a la consolidació d’un públic lector que cerca en la literatura el divertiment d’estructures narratives; és a dir, que el lector es mantingui expectant fins la darrera pàgina. En aquest sentit, el repertori de bona part dels lectors catalans no era molt ampli pel que fa als coneixements d’aquesta mena de literatura—Jaume Fuster en va ser el màxim exponent –, la qual cosa va contribuir, indubtablement, a aproximar l’univers llunyà del gènere negre nord-americà que es coneixia més pel cinema que no pas per la literatura. 

La seva tasca literària arrenca de la recuperació de les essències d’un tipus de narrativa innovadora en el context català. Les seves obres es caracteritzen per la construcció d’uns entramats en els quals el crim i la seva resolució es plantegen com el nucli argumental. En són exemples obres com Les claus de vidre, Quan traslladeu el meu fèretre o Sota el signe de Sagitari on s’uneixen, a més, elements de modernitat textual. La incorporació de monòlegs interiors, o d’anacronies que provoquen el trencament de la línia temporal mostren les influències de models amb pretensions d’innovació discursiva que s’havien implantat en els escriptors catalans dels setenta —acostant-se a allò que algun crític militant anomenava narrativa dels límits. 

La seva escriptura, a més, està marcada per un component ideològic molt generalitzat entre els companys de la seva promoció literària. La literatura d’aquells anys implica una presa de postures enfront de fets socials concrets. Des dels seus inicis fins a novel·les com La mort de Guillem ens trobem amb un autor de lligams polítics molt concrets. La línia de compromís cívic va apareixent al llarg d’algunes de les seves narracions. És el cas de l’observació del litoral valencià en La corona valenciana i el de les vagues obreres dels setanta al cinturó industrial barceloní a De mica en mica s’omple la pica. 

D’aquí els vincles entre el discurs amb els contextos que va reproduint. El que fa Fuster—i en això també n’és un pioner—és reconstruir o recuperar un argot que s’adiu amb l’univers fosc i marginal del qual provenen alguns dels seus personatges. En aquest sentit, Fuster col·labora a construir a allò que després Vinyoles i Vidal recopilaria com argot de la delinqüència.  Les expressions de les seves novel·les recullen un model de discurs social com ara l’argot que contribueix amb força decisiva a donar coherència a la construcció dels diàlegs. 

L’aportació literària de Fuster va fomentar que la línia oberta fos seguida per altres com ara Ferran Torrent, Andreu Martín, Margarida Aritzeta i, com no, Maria Antònia Oliver; una continuïtat que  durant els anys vuitanta va suposar un èxit important. Aquest fet, a més de la regulació de l’ensenyament del català com a llengua oficial, va propiciar que es comencés a  consumir literatura catalana entre el jovent als diferents col·legis i instituts. D’aquí també la seva aportació a la literatura juvenil amb obres policíaques com Les cartes d’Anna i Anna i el detectiu que són una bona mostra de productes per a la iniciació dels lectors joves. 

És tracta per tant, de considerar a aquest autor, tot i la seva mort prematura ja fa set anys, com una de les grans fites que ha donat la literatura catalana, no sols per la seva aportació al gènere negre, sinó també per la seva vessant polifacètica a la xarxa, als guions televisius i a la gran pantalla. 

Reivindiquem, per tant, el lloc d’un home on històricament li correspon. Si a la història de la literatura catalana cal posar fites, posem-hi, però les adients.